Juliette Louste Company

20 Juin, 2015

L’Estival de Jazz, que té lloc a Igualada des d’aquest dissabte fins al 28 de juny, ha arrencat amb una nit ben insòlita, amb l’actuació del trio de trompetes Free Art Three al rocòdrom d’Igualada. Pau Ricard ens ho explica.

   Nit de risc per començar la programació de música en directe de l’Estival de Jazz d’Igualada. Risc controlat per a uns, els músics, que van desafiar la llei de la gravetat, i repte engrescador per als altres, un públic que va omplir aquest escenari inèdit, valent i disposat a enfrontar-se al repte d’una nit de free jazz.

   L’Ingravita, aquest rocòdrom majestuós que s’enlaira enmig d’Igualada, més avesat a la llum de dia, la pols blanca de la magnèsia i les contorsions dels grimpaires, es presentava amb colors de nit i anà acollint els curiosos que van acceptar el repte. Asseguts al voltant de les taules van anar omplint l’espai, que feia goig de veure, esperant l’inici, expectants. Ni rastre de les tres trompetes que havien de ser protagonistes.

   Sense que ningú en donés l’ordre, tothom va moure el cap i aixecà la mirada cap a les tres cordes que havien estat penjades des de dalt de tot del gran fossar i que ara començaven a moure’s. Al mateix temps començaven a sonar, amplificades per l’espai d’aquella cavitat immensa, el so de les tres trompetes. Pol Padrós, Julián Sánchez i Iván Gonzalez, Free Art Three, penjaven de les cordes amb els arnesos d’escalador posats, suspesos en l’aire, descendint lentament i bufant notes llargues, creant un ambient d’inici de cerimònia, amb un roig de fons intens.

   La posada en escena va ser engrescadora i la música no s’aturà, amb els tres trompetistes avançant enmig del públic fins arribar a l’escenari situat a peu pla, on tenien l’escampall de ginys, platets i gongs amb els que van acompanyar bona part del concert. Sorollets, ritmes trencats i el so de les trompetes formaven un tot difícil que alguns van escoltar amb cara incrèdula. Hi va haver alguna deserció, sempre respectuosa i en silenci, com qui diu que ja n’ha tingut prou, moltes gràcies i ja m’explicareu com ha acabat, que veig que m’he equivocat i això del free encara no ho controlo. Apa, bona nit.

   Va ser molt complicat trobar una melodia a què enganxar-se i a estones un repte feixuc. Els moviments de Juliette Louste, la ballarina que acompanyà l’espectacle, van ser una mena de traducció simultània de la música en forma d’espasmes i contorsions, a estones reptant com un cuc, després presonera de convulsions o fent equilibris impossibles. En certa manera, aquells moviments reforçaven la música, la subratllaven i també, per què no, li atorgaven un component visual que ajudava l’espectador.

   Avançat el concert i encarant-ne l’última part, discretament, va aparèixer Albert Cirera. En veure’l, alguns potser van desitjar que agafés el saxo i sacsegés l’escena, però en lloc d’això, arraulit, va situar-se davant dels músics i els va començar a fer gestos. Semblaven instruccions, i els trompetistes se’l miraven i obeïen. Com un director d’orquestra, amb moviments ràpids, els anà guiant, i feia gràcia veure l’habilitat dels trompetistes a l’hora d’executar les seves ordres, que semblaven improvisades, noves a cada moment per a tots tres. Va ser un bon final, la millor part de l’espectacle, segurament; una espècie de caos controlat i dirigit que se’ns va fer més amable i proper que la resta de free que havia sonat fins aquell moment. Qui sap, potser encara no estem preparats per tanta llibertat.

20 Mai, 2015

Attention! Announcement!
This is your last chance to see Tjarnarbíó’s old auditorium before it will be destroyed and new one built in its place!

   You are invited to come celebrate the construction of a new auditorium in this old theatre. You are invited to mourn the old, that will soon disappear with the all the memories that the seats contain. Let’s have a farewell party to honor the past and let’s dance towards new memories.

   Juliette and Mirte, both dancers and choreographers, have created a show that is dedicated to Tjarnarbíó’s auditorium. Guests will be able to see the space in a way they never have before, as the show takes them towards the memories the room holds. Playfulness and dance guide this journey.
   Roots Unrooted is an original dance piece that erases the conventional boundaries between audience and performers.
   The same night, after the show, Kári Viðarsson will perform a concert at Tjarnarbarinn, the theatre bar. His performance, that borders between concert and stand-up comedy, has met with great success.

   Mirte and Juliette met in Iceland, far away from their several homes. One of them from Belgium and Norway, the other from France and Spain, they both are continuously looking for new homes, to dance, to meet, to celebrate time, space, movement and sound. Both have so different stories, yet so similar. Their path through space and time generated in them the same kind of preoccupation, about art and about life.

   Don't miss the interview of Mirte and Juliette in Radio Iceland and their article in Fréttablađiđ...

26 Mars, 2015

   Des que vaig començar a introduir-me suaument en tot això del món de l’art (tenia por de que si ho feia de cop em faria mal, ja se sap, les primeres vegades i tal, oi?) em deien per activa i per passiva i llegia i rellegia que els llenguatges artístics no s’han d’entendre només racionalment, sinó que els pots rebre sense més, que poden arribar més enllà de la raó: has d’aprehendre’ls. Per mi aquest és el verb just, ja que, i cito del diccionari Alcover-Moll, es tracta de concebre la idea d’una cosa sense formar-ne judici ni afirmar-la ni negar-la i això implica deixar-te tocar, ser vulnerable perquè el que et diuen amb una pintura, una peça de música, ballant, cantant, amb una escultura, amb una peça de teatre o una peli o una performance, o el que sigui, va més enllà del que podem captar només racionalment. Quan es combina raó i sensació ja és l’hòstia. Però aquí m’estic desviant del tema.

   A on vull anar a parar és que això, fins que no ho experimentes per tu mateix, pots entendre-ho però no comprendre-ho. I em va passar sense avisar. I aquestes coses fascinen. 

   Resulta que ja de natural el cap em funciona a tota màquina i sempre li dono a tot moltes voltes i fa un temps no sabia què volia dir deixar-se anar a les sensacions que reps… creia que ho sabia però ara he comprovat que no. Sempre hi ha el “pepito grillo” del cervell que t’ho racionalitza tot. I ara estic veient que me n’estic anant molt i deveu entendre més aviat poc tota aquesta palla mental. Al gra; poso un exemple pràctic i, de fet, el que volia compartir amb vosaltres.

   El jazz.

   El jazz, els músics de jazz i el seu món em van canviar el xip per sorpresa. Des de sempre he sabut què és el jazz, com sona, i tenia el gran prejudici de pensar que els jazzmen són gent peculiar que donen la seva vida a la música (ara veig que no és tan estrany) i que ells s’entenien entre ells, en resum, el seu cervell funcionava diferent a la resta, punt. Però un dijous a la nit, per circumstàncies casuals (o no), vaig trobar-me en un bar del Raval immersa en una jam session i vaig començar a conèixer des de dins aquest univers. Aquella nit se’m van trencar els esquemes.

   El que primer em va atrapar era veure els músics tocar i dialogar entre ells amb la música. Era un iman brutal i la música m’agradava perquè m’encantava com la feien, com els sortia de dins i el que desprenien. No l’entenia gens, el cervell se’m curtcircuitava i tenia la pell de gallina al mateix temps. Tot eren estímuls sensorials i vaig decidir apagar el cap i deixar-me endur. 

   A mesura que hi anava, anava coneixent gent que em parlaven del que era el jazz per ells: la seva vida. I començava a sentir molts noms que em sonaven però no en sabia res; el gran clàssic de saber que existeixen per fardar i fer-te l’entès. Thelonious Monk, Charlie Parker, John Coltrane, Chet Baker, Duke Ellington, Stan Getz, Dizzy Gillespie, Ella Fitzgerald, Miles Davis, Billie Holiday… La gent que m’anava trobant me n’explicaven moltes coses i només de veure com me’n parlaven, ja em feien entreveure que cadascú d’ells era tot un món. I com més m’hi ficava més ganes tenia de conèixer tota aquesta galàxia jazzística. 

   Però no s’acaba aquí, la cosa. Si a aquest món de música li afegeixes la dansa, flipes. La música que sents te la tradueixen en moviment i la fusió d’aquests dos llenguatges és un dels enormes descobriments que he fet i que agraeixo immensament haver trobat. Aquí us deixo una petita mostra, perquè us en feu una idea. Tot i que és clar que no hi ha res com els directes.

   Hi podeu veure a la Juliette Louste, una ballarina espectacular  improvisant entre músics en plena jam session. 

   Així doncs, un dels immensos valors de les arts és que gràcies als seus llenguatges sensorials et poden fer arribar coses que, si et deixes tocar, poden cuallar fort dins teu i et poden fer SENTIR (en el sentit més literal i prosaic de la paraula). 

   A aprehendre de gust!!

19 Février, 2015

   La escena de jazz de Málaga vive uno de sus mejores momentos. Cada vez son más los músicos malagueños que presentan disco o que son solicitados para tocar con grandes bandas. Y es un intercambio de ida y vuelta. Muchos músicos de fuera se desplazan para comprobar de primera mano qué está ocurriendo con el jazz en Málaga. Parte de la culpa la tiene el Seminario Internacional de Jazz y Música Modernade Alhaurín de la Torre, que cada año celebra cursos, conciertos y jam sessions con artistas de talla internacional. 

   El Seminario Internacional de Jazz y Música Moderna vuelve a abrir sus puestas en 2015. Cada año se produce este encuentro entre futuras promesas españolas y los más reputados músicos de jazz. Sin duda, una referencia dentro de la escena cuya repercusión no para de crecer en cada nueva edición. Con esta van once ediciones ininterrumpidas en las que Alhaurín de la Torre se convierte por unos días en la sede de la escena jazz de nuestro país. El encuentro está pensado para que alumnos y artistas convivan durante unos días entre clases de técnica instrumental, armonía, combos e improvisación. La metodología es dinámica. Las clases se dividen en instrumentos: guitarra, contrabajo, saxofón, batería, trompeta, canto, piano y  un curso de iniciación y jazz para niños. La idea es fomentar la creatividad y el enriquecimiento artístico y personal de los asistentes, maestros y futuros maestros de la música jazz, sinónimo de libertad e improvisación. 
 
   Esta nueva edición cuenta con la participación de siete músicos internacionales de primer nivel:  Jeff Ballard (baterista de Chick Corea, Ray Charles o Mike Stern entre otros), Deborah J. Carter (cantante y compositora estadounidense, alabada por la crítica especializada como una de las vocalistas de jazz más emocionantes en la actualidad), Chris Cheek (saxofonista que ha trabajado con Paul Motian, Bill Frisell, o Brian Blade), Aaron Goldberg (pianista), Juliette Louste (bailarina y coreógrafa), Ben Monder (guitarrista neoyorquino que ha trabajado con Jack McDuff, Marc Johnson o Lee Konitz), Antonio Soto (guitarrista flamenco que ha acompañado a figuras como de Fosforito, Rancapino o Agujetas) y Reuben Rodgers(contrabajista de Wynton Marsalis, Roy Hargrove, Joshua Redman o Marcus Roberts). 

   El ciclo de conciertos del seminario acoge las actuaciones de José Carra Trío, Ben Monder, Aaron Goldberg Trío y Chris Cheek. Hablamos con uno de los organizadores, el músico Pablo García Vega, saxofonista y director de la Escuela Municipal de Música de Alhaurín de la Torre.

¿Para quién está pensado este seminario de jazz? ¿Músicos profesionales, principiantes, aficionados al jazz?
   Para todos en general. Para cualquier músico que comience a introducirse dentro del lenguaje del jazz, desde un principiante a un profesional. Actualmente vienen bastantes alumnos que ya son profesionales y viven de la música. Algunos son profesores, otros son músicos en activo, incluso algunos tocan en grandes bandas  y vienen al seminario para perfeccionarse.  Los profesores que vienen este año son impresionantes. Han tocado con los mejores y, de hecho,  ellos forman parte de los mejores.  En esta edición tenemos a gente muy puntera dentro del panorama internacional.

Pero la idea va más allá. ¿Buscáis tejer una red de contactos, que los músicos aprendan de los mejores, que se conozcan los unos a los otros?
   Sí, de hecho vienen alumnos de casi todas las ciudades España. Por ejemplo, de la escuela de música jazz de San Sebastián, que es muy importante. Cada año muchos alumnos de esa escuela vienen aquí  para estar en el seminario con nosotros. De hecho algunos de ellos son de Málaga.  Vienen para estar con los mejores, con unos profesores que tienen un nivel muy alto y han tocado con muchísima gente.  Son nombres muy conocidos dentro de la escena del jazz y por eso se desplazan tantos alumnos procedentes distintas ciudades de dentro y fuera de España. Este año vienen alumnos de Irlanda, Francia o Venezuela, donde tenemos un convenio con un festival de jazz.

¿Hay otros festivales de este nivel en España?
   En España hay muchos festivales de jazz, pero seminarios no hay muchos, se cuentan con los dedos de una mano. Los hay en Barcelona, Valencia, Badajoz y poco más . Del nivel del seminario de Alhaurín de la Torre solo está el que se organiza en Barcelona.

En Málaga hay muchos músicos interesados en la música jazz. ¿Cómo ves la escena de jazz malagueña? ¿Tiene potencial?
   Hay muchas salas: CAMM Jazz Club, Clarence Jazz Club, Onda Pasadena, Necker Jazz Club... Hay conciertos y jam sessions todas las semanas. Cada vez hay cada vez más clubs. Antes no había tantos, pero ahora están surgiendo muchos. Hay mucha gente que está tocando jazz y que quiere profundizar: gente joven, gente más veterana que lleva muchos años tocando... También está la labor de la Asociación de Jazz de Málaga, que ha sido un motor en este último año. Cada vez más gente se acerca a estudiar jazz.  En la escuela municipal de música de Alhaurín llevamos muchos años impartiendo clases de jazz. Este seminario de jazz es el número 11. Llevamos más de una década haciendo jazz y acercando el jazz a la gente. Aunque es cierto que las condiciones para los músicos todavía no son las ideales a la hora de tocar en clubs, teatros y otros locales. Porque bueno... necesitamos un poco más de ayuda institucional para que los músicos puedan tocar en unas condiciones optimas.

¿Qué tipo de público acude a los conciertos de jazz en la Costa del Sol? ¿Jóvenes, no tan jóvenes, extranjeros...?
   Hay de todo, pero quizá el público más fiel es el malagueño. En los clubs de jazz de Málaga la gente se mueve de un club a otro. Hay mucha gente que se ha aficionado a asistir a los conciertos, a las jam sessions, a escuchar música en vivo. Y no solo músicos, también amigos de músicos o gente que no está en el mundo de la música y que son fieles al circuito de clubs de Málaga. Además, la escena no se limita a la capital, también Fuengirola es un lugar donde hay mucha tradición desde hace muchos años. Allí hay bastantes locales con música en vivo. No solo de jazz, sino de muchos otros estilos.

¿Qué crees que hace diferente a la música jazz que se hace en Málaga? ¿Tiene algún sello identificativo, alguna peculiaridad que la distinga de otras escenas?
   Peculiaridad... Bueno, no es que estemos continuamente mezclando jazz con flamenco, pero sí que a veces hay tintes flamencos en la música jazz que se hace en Málaga. Porque claro, el flamenco es algo que se lleva dentro. No es que se fusione mucho, pero sí que hay un acercamiento entre jazz y flamenco. Estoy pensando por ejemplo en Enrique Oliver, que para mí es uno de los mejores saxofonistas que hay en mismo en España y en Europa. De hecho, es difícil encontrar actualmente saxofonistas de su nivel.  También el pianista José Carra que es un compositor y músico increíble. Su último disco 'El Camino' es un disco que conmueve. Lo puedes escuchar muchas veces sin cansarte, porque es un trabajo que transmite sensaciones y que tiene tintes de nuestra tierra. No es que sea flamenco, pero tiene algunas pinceladas. Otro gran disco es el de Ernesto Aurignac, donde también puedes encontrar algunas pinceladas.

La Costa del Sol es bastante multicultural, con gente que proviene de lugares muy diversos. ¿Eso se refleja también en la escena de jazz?
   Sí, de hecho ahora mismo hay músicos de otras ciudades que están  viviendo en Málaga. Hay músicos de Granada, Cádiz, Barcelona, Galicia...  En cuanto a la música en sí, se notan las distintas influencias. Todas las vivencias y las influencias de otras culturas que vive una persona se reflejan en la propia persona y por supuesto también en la música.

¿Tiene proyección la escena musical de jazz malagueña fuera de Málaga?
   Sí. Está llamando la atención bastante. Hace poco nos llamaba una chica de Barcelona a la que le impresionaba que pudiésemos organizar un seminario de jazz como este en Alhaurín de la Torre. Nos preguntaba qué afición había aquí para que viniesen estos músicos de talla internacional. ¿Por qué pasa esto? Bueno, pues esto viene de lejos ya. El festival de jazz de Alhaurín, El Portón del Jazz, lleva casi 20 años. El seminario lleva 11 años... Todo esto llama la atención fuera, porque al fin y al cabo Alhaurín es un pueblo pequeño de Málaga, un pueblo que no está en plena Costa del Sol, en primera línea de playa. Aun así vienen alumnos de Irlanda, Francia, San Sebastián, Madrid, Valencia, Sevilla, de todas las ciudades de España. Para lograr esto tienes que traer un profesorado llamativo.

Da la sensación, y hablo de la música en general, de que en España no se suele mirar demasiado lo que se hace en Málaga. Cuando se mira hacia Andalucía se suele fijar mucho más el foco en la escena musical de Granada, por ejemplo.
   Bueno, a nivel de jazz he de decir que Málaga sí está llamando mucho la atención en el resto de España. Puede que en el extranjero no. Ojalá ocurra algún día, que Málaga sea un referente del jazz europeo. Pero de momento en España sí que lo es. En nuestro país sí que se está mirando a Málaga, se están preguntando qué es lo que está pasando aquí. Hace poco vinieron los organizadores del festival de jazz de Badajoz y nos lo comentaron. "Madre mía la que tenéis liada aquí en Málaga". La gente nota que se están haciendo grandes cosas aquí, que hay grandes logros, que hay grandes músicos que presentan discos, que hay composiciones increíbles, que muchos músicos son solicitados para tocar en muchas formaciones, que muchos de ellos lideran sus propios proyectos y van a tocar fuera en festivales y clubs. Y claro, todo estoo hace que la gente mire hacia o que está pasando en la música de jazz de Málaga.

TEXTO: DAVID LITTLE

1 janvier, 2015

   Vertebrats es el tercer proyecto liderado por David Mengual al frente de la Free Spirits Big Band (FSBB), una agrupación que en la actualidad ostenta cinco años de vida y que con la presente grabación se podría decir que confirman las expectativas que han ido desarrollando a lo largo de los años. Si las anteriores producciones (Univers Evans -Quadrant Records, 2011- y Menta, Diari Sonor -Jazzenviu, 2013-) establecieron las bases musicales de la agrupación, Vertebrats es sencillamente la constatación del duro y arduo trabajo que ha estado llevando David Mengual, y sin duda alguna uno de los trabajos más ambiciosos de la FSBB hasta la fecha.

   Para llevar a cabo el presente trabajo Mengual ha contado con la inestimable presencia de Toni Vaquer, que se ha encargado no solo de tocar el piano sino así mismo de los arreglos y de las composiciones. Vertebrats se encuentra integrado en su línea principal por seis suites que a su vez se encuentran conformadas por pequeñas unidades musicales

   La música que emana de Vertebrats permite evidenciar una sonoridad alejada de las típicas big band (a pesar que este nombre aparece de forma expresa en el título de la formación), y emergiendo la misma como entidad creativa colectiva unitaria. La música demuestra la perfecta comunicación y participación de todos los músicos dentro de esa entidad, ya sea a través de sus correspondientes solos o en las aportaciones en el grupo.

   La música que aparece en Vertebrats fluye de forma natural y sin esfuerzo alguno a lo largo de los dos compactos, y todo ello en un discurso donde el aficionado podrá percibir apuntes dedicados al jazz más tradicional, a la música contemporánea, ciertas pinceladas sonoras de bandas sonoras (Suite no 1), retazos de libre improvisación (Suite no 4, “Las crónicas de Saturno”), guiños al pop y rock más incisivo (como en la Suite no 6 dedicada a Led Zeppelin, Lenon-McCartney y Jimi Hendrix), así como algún aportación de la música culta con la presencia de una pequeña composición de J. Sebastian Bach (Suite no 6).

   La Suite no 5 presenta tres composiciones escritas por David Mengual para su grupo en cuarteto denominado, Slow Quartet. Temas que inicialmente no fueron pensados para una agrupación del tamaño del la Free Spirits, pero que han sido perfectamente arregladas para la misma, y en donde podemos observar la belleza de la música en parte por la aportación de las cuerdas pertenecientes al octeto de músicos.

   La combinación de sonoridades tan contrapuestas que es posible percibir a lo largo de los dos compactos ofrecen unas texturas sonoras y una paleta de colores extremadamente variada y heterogénea. Todo ello se encuentra apoyado por unos arreglos excepcionales y de primera magnitud, lo que redunda en una música de excepcional calidad tanto en las partes más canónicas como en los solos en los que participan los músicos de la formación.

   La concepción musical de David Mengual con la Free Spirits Big Band hacen de la misma una propuesta propia y con personalidad que demuestra la madurez de la formación. Un grupo que sigue creciendo y del cual esperamos sus nuevos y atrevidos proyectos, tal y como el que hemos comentado, y que bien valen su escucha.

   Este compacto ha sido galardonado recientemente con el Premi Enderrock 2015 de la crítica al mejor álbum de jazz.

28 Février, 2014

El Seminario Internacional de Jazz arranca con una lección sobre el escenario de Perico Sambeat y Julián Sánchez, geniales juntos y por separado, y brillantes solos de Marco Mezquida y Gastón Joya

   Se puede leer todo lo que se ha escrito sobre él, estudiarlo, que lo expliquen al detalle e incluso oírlo una y otra vez. Pero nada sustituye al verlo en vivo y sentirlo en directo. Solo así se aprende el jazz. Los profesores del Seminario Internacional de Jazz de Alhaurín de la Torre dieron ayer una lección magistral sobre el escenario del Auditorio de la Diputación de Málaga, el punto de arranque de tres intensas jornadas de música. Juntos formaron un combo excepcional –por la calidad y por lo único de la ocasión–con el saxofonista Perico Sambeat y el trompetista Julián Sánchez al frente.

   La fiesta arrancó con la energía y la velocidad del jazz latino. Era de esperar con los cubanos Gastón Joya al contrabajo y Yaroldy Abreu a las congas, cómplices habituales de Chucho Valdés. El primer solo de la noche, y los primeros aplausos, fueron para Julián Sánchez (responsable de los arreglos del tema inicial), también profesor en la Escuela Municipal de Música de Alhaurín de la Torre. Siempre al lado de Perico Sambeat, ambos regalaron algunos de los mejores momentos, juntos y por separado. “¡Qué barbaridad!”, se escuchó entre el público al terminar la pieza. Y esto solo acababa de empezar.

   La voz de Celeste Alias se sumó al combo para interpretar ‘Flores’, un tema que firma el propio trompetista granadino, una pieza envolvente, de las que van de menos a más hasta llegar a una explosión de sonidos. Mientras tanto, la bailarina Juliette Louste (también profesora en el Seminario) transformaba las notas en movimientos de danza contemporánea, componiéndose y descomponiéndose con una flexibilidad pasmosa.

   Del jazz actual… al de todos los tiempos. Con el estándar ‘It's all right with me’, Celeste Alias mostró los matices y colores que tiene en la garganta. Era su momento y el del joven Marco Mezquida al piano. Juntos fusionaron un poema de Maria Mercé Marçal (‘Cançons de paper fi’) con la ‘Tonada de luna llena’ en homenaje al recién desaparecido Simón Díaz. Brillante la transición del pianista de una a otra pieza, que se volcó en un solo intenso y arrebatador. Hace unos años fue alumno del Seminario, hoy Mezquida vuelve como profesor y como uno de los pianistas más solicitados de la escena.

   El combo al completo volvía a ocupar después el escenario para interpretar una pieza en la que se lució la base rítmica. El contrabajista Gastón Joya tomó entonces el protagonismo bajo la atenta mirada de Perico Sambeat, que movía la cabeza de arriba abajo en un gesto de aprobación. Le gustaba lo que oía. Del saxofonista era el arreglo del bolero ‘Muñequita linda’, cantado a continuación por Celeste Alias y con un magistral punteo del guitarrista italiano Pasquale Grasso. Hasta el bis se reservó el percusionista Marc Miralta, que salió de su discreta retaguardia –siempre marcando el ritmo– para lucirse a los platos. Se echó en falta ver más de Yaroldy Abreu golpeando los tambores, más comedido y relajado que de costumbre. Aplausos y hasta ‘oles’ –que se notara que era en Málaga– cerraron el concierto. Y ahora, que sigan las clases… y la música: esta noche (23.00 horas) Pasquale Grasso estará en La Moraga Jazz y mañana, Perico Sambeat.

26 Octobre, 2013

   Aquestes darreres setmanes he vist tres obres de teatre a Barcelona que no m’he tret del cap. La primera va ser: La revolució no serà tuitejada, al Lliure de Gràcia. La segona: La nit just abans dels boscos, al Romea. La tercera: Jo després de tu, a l’espai Àtic 22 del Tantarantana. Els actors, actrius, directors i directores, no deuen arribar en general a la quarantena. Potser ni als 30! Però més enllà d’aquesta efervescència del teatre jove, les tres obres tenen en comú que volen ser fresques, volen normalitzar les coses noves, ser radicalment actuals, innovadores. Majoritàriament: adreçades a un públic tan jove com qui les fa. Tot i que això, és clar, comporta riscos en aquests dies que corren de rapidesa, banalitat i informació.

   La revolució no serà tuitejada, protagonitzada per l’immens Pol López, la dirigeixen Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró, que conformen La Kompanyia. La nit just abans dels boscos és una peça plena de sorpreses que m’estimo més no desvetllar i que, de debò, hauríeu d’anar a veure per vosaltres mateixos. Jo no me la deixaria perdre! La dirigeix Roberto Romei i actua Òscar Muñoz amb un text de Bernard-Marie Koltès. I Jo després de tu es pot veure a l’espai alternatiu del Tantarantana dins del cicle Go Home, 4 maneres de quedar-se sense casa. Un espai inesperat i una creació de l’autora i directora Carolina Llàcher, l’actriu Clara Garcés i l’actor Pau Sastre. I totes tres, com un conjunt, no han parat de voltar-me pel cap gairebé com si fossin una sola cosa. Una suma dels perills i els avantatges de la contemporaneïtat i aquesta soledat gairebé mecànica que tot sovint sembla que comporta.

   A La revolució no serà tuitejada, un noi d’una intel·ligència força comprensible i empàtica entra a treballar en una cadena alienada d’aparells de tecnologia. Tot i les referències evidents a la realitat, però, a l’obra li cal el coneixement i la complicitat dels espectadors i espectadores o es perd. I a estones, tal i com passa amb el contingut i la velocitat de les noves tecnologies, el missatge queda reduït a la superfície perquè vol aplegar massa coses sense aprofundir-ne cap. Però la direcció és bona. Els actors i les actrius ho fan bé. La narració és àgil i directa. I a Pol López, que destaca pel paper i per la presència, no us el podeu perdre per res del món. La Kompanyia, a més, és de tres veterans del teatre jove. I que s’hagin ajuntat per treballar junts és tota una aventura que jo no em deixaria perdre.

   La nit just abans dels boscos és de les millor obres que he vist darrerament a Barcelona. Sí o sí: aneu-hi! L’autor és Bernard-Marie Koltès, nascut l’any 1948 i que va morir força jove l’any 1989 quedant-se en el nostre record com un autor absolutament modern. Perquè tot i el temps, l’obra podria haver estat escrita ahir. No us en puc dir massa, perquè part del misteri està en el seu espai. Només us avanço, però, que en aquest imprescindible Romea dirigit per Julio Manrique asseguren abans de començar que l’obra “es representarà pels racons perduts del Teatre Romea”. I així és, mai més ben dit. I el moviment, la crítica, la ràbia punyent que desprèn és un bàlsam de lucidesa i de creativitat. Hi ha alguna cosa estranya, però: Jo no vaig poder parar de riure. En tota l’estona. Em va semblar una obra divertidíssima. La resta d’espectadors i espectadores, però, es mantenien seriosos i corpresos pel monòleg d’un homeless que reben, gairebé, amb solemnitat. Em va semblar estranyíssim. I em va fer pensar que deu tenir alguna cosa a veure amb els codis culturals. Crec que si la peça es representés a ciutats, posem per cas, d’Amèrica Llatina, es rebria amb sonores, sonores, sonores rialles. Perquè l’escletxa per la que es cola la crítica social és força intel·ligent i exacte. El tarannà de l’actor enlluernant que és Òscar Muñoz a més, converteix aquesta crítica, gairebé, en una certesa. Però si alguna cosa no aconsegueix transmetre és solemnitat. I no he pogut parar de pensar que em sorprèn que la misèria es rebi com una cosa solemne, com si fos veritat i prou, com si no fos una reconstrucció artística. I em sorprèn, sobre tot, que els qui treballen junts per transmetre’ns-la s’ho esperin.

   I finalment Carolina Llàcher escriu i dirigeix Jo després de tu. La Llàcher, que és una creadora valenta i encuriosida, dirigeix a l’espai alternatiu Àtic 22, del terrat del Tantarantana, una peça que tracta de la soledat i la impossibilitat d’encaixar-la. I en veure-la em va fer pensar en les altres dues obres de què parlo aquí. Tots els qui apareixen són joves, tots necessiten alguna cosa que té a veure amb la immediatesa, amb la solució. Perquè si bé el personatge homeless de La nit abans dels boscos sembla que vagi més de tornada, que no pas la resta, la veritat és que és tan inexpert i està tan sol com tots ells. I si a La revolució tuitejada els personatges es tornen falsament adults això només fa més evident la seva alienació. La Llàcher, però, prova d’estirar una mica la tensió per anar un pas més enllà, buscar maneres noves. Els seus personatges, com els de la resta de les obres, són fàcilment comprensibles, incòmodament reals, però la forma en què es construeixen a ells mateixos aquí es trenca. Aneu-la a veure. Us n’adonareu que és capaç de mantenir silencis llargs que ens descol·loquen i estructures que ens pertorben perquè ens fan adonar que les coses, ni tan sols en aquestes èpoques de tecnologies i soledat, no són tan fàcils d’entendre com semblen.

9 Janvier, 2013

   Un muntatge econòmic, amb pocs recursos i molta il·lusió, un bri d’esperança per una promoció que ho té difícil, molt difícil, per exercir allò que han estudiat i estimat durant anys. En motiu de l’estrena de The Sorcerer’s Pub hem parlat amb Cristina Cordero i una altra llicenciada, Juliette Louste, poc després que presentessin els seus respectius projectes finals.

   Juliette Louste i Cristina Cordero van presentar el passat mes de desembre It’s the same old dream... i Zoòtrop, els seus projectes finals de Dansa i Escriptura Dramàtica respectivament,  a l’Institut del Teatre. Dos projectes que els mantenia lligades al món acadèmic, vivint “dins una bombolla”. I de sobte, han posat els peus a la realitat. La crisi. La pujada del 21% de l’IVA al sector cultural. Fa quatre anys, quan van començar els estudis, ja sabien que seria difícil però no importava. “A una conferència de Roberto Fratini vaig descobrir l’Institut del Teatre i era exactament el que volia estudiar!” ens diu la Juliette, una francesa de 24 anys que va arribar fa cinc a Barcelona. És una d’aquelles persones que desprèn energia, motivació i,  fins i tot, ganes de viure. Té les idees clares i les expressa a una gran velocitat, parlant amb una barreja de català i castellà i amb un lleu accent francès. “Sabíem que no seria fàcil, i no ho és, però no ho fem per diners, ho fem perquè ens agrada, perquè és el que volem fer, és el que ens fa viure”. It’s the same old dream... és un projecte força arriscat, de baix pressupost però grans dimensions. Louste ho admet: “Trigaré anys a tenir els recursos per poder realitzar muntatge així”.

   Cristina Cordero, en canvi, és una informàtica de poc més de 30 anys que gràcies als cursos de l’Obrador de la Sala Beckett va descobrir la seva autèntica vocació: escriure teatre. I es va apuntar a l’Institut del Teatre. Després de presentar Zoòtrop i col·laborar amb Josep Maria Mestres com a ajudant de direcció a Chicago, estrena The Sorcerer’s Pub al Versus Teatre, un projecte de l’Institut del Teatre del passat mes d’abril que podrem veure fins al proper dia 20. “És un musical de petit format que hem anat finançant gràcies a concerts que organitzàvem amb els actors” explica.

Ara,  ni els musicals, que sovint són els espectacles teatrals que arrepleguen més espectadors, ho tenen fàcil, subratlla la Cristina. Per aquestes mateixes dates l’any 2011 podíem veure Cop de Rock, Chicago, Grease o Los Miserables. Ara en canvi ens trobem amb sis o set musicals de petit format com Sing Song Swing de Els Pirates, Over the moon a l’Almería Teatre o aquest The Sorcerer’s Pub. Les sales petites, amb poc pressupost, eren una de les primeres sortides professionals dels que sortien de les aules de l’Institut i ara, per culpa de la crisi, moltes es veuen obligades a tancar. La realitat, doncs, ha trencat  més ràpid que mai la bombolla en què vivien. Tanmateix, i potser perquè no hi tenen res a perdre, ja que com diu la Cristina estan “condemnats a viure a un constant i llarg salt al buit”, no els falten idees per tirar endavant. Defensen que cal compartir, col·laborar i intercanviar idees o infraestructures per realitzar projectes com Aixopluc a l’Espai Lliure o Sé de un lugar al Hall del Teatre Romea.

   Paradoxalment, enfoquen el futur amb optimisme i motivació. La Juliette és conscient que la dansa és, dins de les arts escèniques, de les més perjudicades i que anirà a pitjor. Va arribar a Catalunya pensant que ho tindria més fàcil que a França per fer bolos i que relativament aviat podria estrenar al Mercat de les Flors. Ara sap que aquest somni s’allargarà molts anys i opta per anar-se’n fora d’Europa per seguir estudiant. Amb la crisi, explica, tornes a l’essencial, a la teva passió. “He arribat a estar més de 17 hores al dia assajant durant quatre mesos, participant en nou obres diferents a l’Institut, i tot per zero euros. Però ho tornaria a fer perquè ho necessito per viure”.

18 Octobre, 2012

   Desde el lunes y hasta finales de esta semana el proyecto escénico Bioroom te invita a adentrarte en espacios cotidianos e íntimos como son las casas y habitaciones de la ciudad, para convertirlos temporalmente en escenarios teatrales. En este lugar compartido no hay actores, sino solo la voluntad compartida de instalarse por unos instantes en la vida del otro, en su intimidad, en su hogar y en la habitación en la que duerme. El conjunto de intervenciones que componen Bioroom explora, de esta manera, las intermitencias de lo real, el lenguaje propio, las funcionalidades de un espacio cerrado y da un acceso subjetivo a lo más “secreto” del individuo contemporáneo. Los “actores”, por tanto, son meros huéspedes (aunque reales) de sus casas y comparten con sus invitados-espectadores un trozo de su vida, de su actividad y de sus costumbres.

   Este nuevo modo de concebir las artes escénicas cuenta con la participación de directores como Daniela De Vecchi, Cristina Gamíz Caurín, Marc Chornet Artells, Javier Vaquero Ollero y Juan Manuel Urraco Crespo. Cada habitación en las que estos artistas desarrollan su “obra” se convierte en un átomo de un todo, en una parte de la vida, del gran teatro que ésta representa. La intimidad se pierde temporalmente y la defensa contra el intruso que habitualmente interponemos, se baja del todo. Bioroom pretende revalorizar las horas y horas de “acto teatral” que cada uno desarrollamos en casa de forma automática y a las cuales no otorgamos ningún valor como performance por el hecho de no encontrarnos en un escenario.

   En definitiva, este proyecto escénico quiere romper los moldes y traspasar esos límites cuadriculados del espacio para dar total libertad a un género como el teatral, que se supone tan alejado de las convenciones pero que a la vez se “encierra” en ellas constantemente. Se recupera así una porción ínfima de la “historia jamás contada”, la de los pequeños acontecimientos, la no-narrativa, la no-consecutiva pero que reúne tanta belleza como cada cual le quiera dar a través de sus ojos y de sus experiencias.

   Los días, horarios y espacios domésticos de las cápsulas deben consultarse en
www.bioroombarcelona.tumblr.com
www.facebook.com/Bioroom
   Para asistir a las cápsulas deben hacerse reservas previamente en el correo electrónico bioroombcn@gmail.com ya que el aforo está limitado a 15 personas.

BIOROOM

TEATRO DOCUMENTAL

IINTIMIDAD ESCÉNICA

DRAMATURGIAS DE LO REAL

CÁPSULA 4: Juliette

   Juliette es una jove francesa que apareix a Barcelona fa uns quants anys amb la intenció d’estudiar coreografia. Quan s’arriba a un lloc, sempre es marxa d’un altre. Inquietud de conèixer o necessitat de fugir? Què és allò que es pretén oblidar o deixar enrere, que és allò que sempre formarà part de l’equipatge personal d’un mateix.

   Per la part que fuig… Com es conviu amb el passat si aquest no es pot esborrar? Si aquest ha esdevingut “objecte d’estudi”? Com la vivència íntima es pot relacionar amb un anàlisis científic? Com el document pot o no fer justicia a la vida? Quina part de nosaltres pot arribar a ser patològica? Quantes patologies són molt més comunes del que ens sembla?

   Per la part que arriba… Com veuen els ulls d’algú estranger la nostra ciutat, la nostra societat, la nostra nació, la nostra vivència política… Tot allò amb què convivim és tan natural com ens sembla? Quina maduresa social tenim? Quin grau d’obertura real al món té aquesta ciutat? Com ens veuen des de fora, com ens volem veure des de dins… Quines parts de nosaltres mateixos volem oblidar, com si no fossin nostres…

   “Bioroom” parla de les persones i els seus llocs. És probablemente la millar manera de comprender algú. Entendre el seu espai, el seu lloc. Aquest camí cap a un mateix, cap al lloc on siempre es torna siempre, és intrínsecamente incert: un camí inevitable cap allò desconegut.

   Això, precisamente, és el que em va fascinar de la Juliette, la seva capacitar per entender aquest lloc, aquesta ciutat. Potser des de la perplexitat, la seva mirada aconsegueix parlar d'una forma intensa d'aquest lloc: d'aquí.

   En una de les primeres converses que tinguérem, em va comentar que era fan de l'Ovidi Montllor, que tenia la seva discografia completa. La Juliette no és d'aquí, no és catalana ni de Barcelona. Però s'emociona amb l'Ovidi.

7 Août, 2011

Quatre ballarines seguien la música damunt l'escenari 

   Divendres passat, 5 d'agost, va tenir lloc una nova cita amb el cicle de concerts d'estiu de Solsona, aquesta vegada amb el Doble Quartet- Jazz i Dansa, i amb els músics: Toni Vaquer (piano), Joan Mas (Saxos), Pau Salas (contrabaix) i Santi Colomer (bateria) i les ballarines: Juliette Louste, Zoé Desquesnes, Carmen Collazo i Nandy Luna.

   El centenar d'espectadors que van assistir a l'espectacle van gaudir d'aquesta trobada entre un quartet de jazz i quatre ballarines de dansa contemporània. Una trobada en que es crea un diàleg, sense argument, basat en la relació entre la música i la dansa. Aquesta relació s'estableix a partir de temes composats amb diferents regles de joc: regles de principis bàsics de composició de la música i de la dansa o basats en elements externs: fòrmules, atzar, imatges...

   L'idea original d'aquest projecte sorgí de la composició setmanal d'una coreografia contemporànea basada en la selecció d'un dels temes musicals de jazz creats quotidianament per el pianista.

   Alhora de concebre els temes per els dos quartets, el tractament de la coreografia i la composició comparteixen elements propis. Així la coreografia es basa en la mateixa estructura que la
música, és a dir en una variació escrita, el que seria el tema, i en improvitzacions, seguint els principis del jazz. En aquestes improvitzacions, cada ballarina és un instrument i cada músic segueix a una ballarina, invertint a lhora la relació comuna dansa - música.

16 Juin, 2011

CQD-CIUTATS QUE DANSEN

   Dcode, un recorregut per Barcelona en formato de videodansa, a través de codis QR.

   Fins al 6 de juliol:

http://www.dcode.cqd.info

   Fer conèixer els llocs emblemàtics de Barcelona a través de la dansa i el telèfon. És l'objectiu de Dcode, un innovador projecte concebut per la Xarxa CQD-Ciutats Que Dansen, que arriba a Barcelona mitjançant el festival Dies de Dansa, per celebrar el seu 20è aniversari. Per això, el projecte consisteix en un recorregut per 20 llocs especialment significatius de Barcelona, a través d'altres peces de videodansa, que es poden visualitzar a través del telèfon mòbil llegint els codis QR (Quick Response, els codis de barra d'última generació), emplaçats exactament en la mateixa localització on es va gravar cada actuació.

   D'aquesta manera, qualsevol ciutadà o turista que posseeixi un smartphonepot veure Eva Arnal i Antonio Burguillo ballant un tango a la passarel·la del Maremàgnum que ell també està trepitjant; veure ballar Sol Picó al Mercat de la Boqueria davant de les mateixes parades que ell pot tocar i admirar la flexibilitat de MoiSex en contrast amb la immobilitat de l'escultura de Oteiza, que es multiplica entre realitat i projecció, davant del Museu d'Art Contemporani.

   Dcode, que es va inaugurar l'1 de juny, es mantindrà actiu fins a acabar Dies de Dansa, que se celebra de l'1 al 6 de juliol. En el projecte, que té l'objectiu d'apropar la dansa contemporània al públic no especialitzat a través de les noves tecnologies, hi participen alguns dels millors ballarins que han passat pel festival en aquestes dues dècades: Damián Muñoz de la companyia La Intrusa, Catherine Allard i Reija Heinonen d'IT Dansa, Juliette Louste, Olga Sasplugas i Glaub Silva i Noelia Liñana, entre altres.

   Els vídeos, aproximadament d'un minut de durada, es van gravar en llocs tan característics com la Sala Hipóstila del Parc Güell, el CCCB, la terrassa de la Fundació Miró i el Museu Picasso. També hi ha actuacions entre les taules del Cafè Zurich a la Plaça Catalunya, als subterranis de l'estació del metro de passeig de Gràcia i també en alguns vagons. Qui no vulgui fer tot el recorregut —"turisticoemocional", segons els organitzadors— pot veure les projeccions a la web del projecte (http://dcode.cqd.info), on hi ha penjats els mapes que permeten fer itineraris semblants a totes les ciutats que conformen la xarxa CQD, com Sao Paulo, Genova i Zuric. Només cal clicar en una ciutat i passejar-hi a través de Google Maps, i mirar els diferents vídeos. Per facilitar la difusió del projecte, s'ha editat un mapa amb les ubicacions dels codis i unes postals.