Primera setmana d'agost, a la frontera del parc natural del Garraf, dominant el vall i el mar des de les muntanyes mig pelades, Begues… petit poble esdevingut musicalment emblemàtic gràcies a la presència activa del gran mestre Jordi Rossy. Una setmana a l'any aquesta comunitat musical creix inconmosurablement… Begues Jazz Camp… Grans músics internacionalment reconeguts comparten una setmana amb músics-alumnes de tot arreu, vingut a omplir se d'un mínim de 20h de música al dia, classes, jam sessions, tones d'anècdotes, ganes d'experimentar, moments de vida compartits… unes 3 sales de jam a fer viure dia i nit, una piscina en el mig del bosc… una casa de somni, un espai apartat on el temps s’atura per uns dies, per deixar lloc només a la música i l'exploració de les notes…

   Es aquí que, 2 estius enrere, em van invitar per la primera vegada a ballar en una jam… Recordo això com si era fa 2 dies… Després d'haver me vist ballar per tots els llocs invisibles durant tota la setmana, Jo i Perter (si, si… Martin i Bernstein) m’estaven empenyent per pujar me en un tema de qualsevol jam. Després de més de 4 anys d'estar pel mig d'aquest món passejant me d'un costat a l'altra, ballant en tots els racons mínimament disponibles i suficientment amagats, ja havia abandonat tota esperança que m’ho proposin seriosament un dia… Bueno, deixo passar la proposició com una d’aquestes que un dia potser es farà. Però el dijous a la nit, en el mig de la nit es junta tot els profes per tocar junts (Bill, Peter, Joe, Jorge, Bruce)… arriba el solo del Joe, i em comunica en signes d’ulls i cap de pujar… tan sorpresa i cercant la persona (cantant?!) darrere de mi amb quin intenta comunicar em quedo literalment de pedra amb el cap anant a 10 000… s’acaba el tema, no he mogut. I em diu el Joe en mut “you’ve lost your opportunity”, aquesta vegada entenc que realment comunica amb mi!… a huge “fuuuuck!” passa pel meu cap, just quan dues amigues “beguenes" cantants passen al meu costat (Julie i Olga), em veuen petrificada, els explico… està començant el tema següent… una d'ella em llança a l'escenari amb un “no has perdut res encara!”… i ja em trobo propulsada en aquests 2 metros quadrats vuits, terra de pedra, cap del Bruce Barth al final d'una cama, la del Enrique Oliver al final de l’altra, tema que no sabia qual era…

   Bref, una primera vegada molt memorable, on molts dels meus amics van descobrir una altra part de mi… I al final de la qual vaig pensar que si amb això he pogut supòs que podré amb tots les altres, i espero que seran nombroses… I avui en dia, encara espero que seran molt nombroses. Almenys com aquest any en Begues… on el meu cos, i la meva roba, han tornat amb uns quants records d'aquestes nits interminables compartint notes i moviments amb tots els que me'n han donat l'oportunitat… I algun moment han estat realment màgics, he de dir!… Quin gust sentir se part d'aquesta comunitat… per fí… any després… sentir que sense ser músic instrumentista, es pot estar considerat músic visual igualment i compartir amb aquests cracks el seu llenguatge!… i només espero que vagi a més… (perquè tot i així, encara queda un llarg recorregut a fer en aquest camí!)